'Sota el signe de sagitari', de Jaume Fuster: una obra mestra imprescindible

    'Sota el signe de sagitari', de Jaume Fuster, és un clàssic de la novel-la negra espanyola escrita en català. Està a la altura de llibres de culte com els escrits pels gegants Andreu Martín, Manuel de Pedrolo, Francisco González Ledesma o Juan Madrid.

    Les obres de Fuster, protagonitzades pel perdiguer Lluís Arquer, tampoc desmereixen elogis quan es comparen amb les més exitoses de monstres com Chandler, Hammett o Macdonald, la santíssima trinitat dels llibres de crims.

    Per això mateix Fuster va batejar la seva criatura investigadora amb aquest nom: clarament, un homenatge a Lew Archer, perdiguer immortal creat per Ross Macdonald.

    Es pot dir que l'obra és tan bona com la millor de l'escriptor barceloní: 'De mica en mica s'omple la pica'. Publicada 15 anys abans, està protagonitzada per Enric Vidal, un investigador jove i virginal que, ben bé, podria ser un 'alter ego' del mateix Arquer.

    A 'Sota el signe de sagitari' hi ha el millor del gènere: acció a rompre, morts a tot arreu, dolents més que dolents, dones perilloses, policies corruptes i polítics sense moral.

    És un llibre que es llegeix sense quasibé respirar. Et colpeja el caparrot i et fa patir, gaudir, estar neguitós, intranquil... En una paraula: t'atrapa i no t'amolla fins al final. 

Aventura a Nàpols i Mallorca

    Es tracta d'una auténtica 'road movie' pels baixos fondos barcelonins, des que la trama es trasllada al món de la mafia napolitana i als criminals amagats a Mallorca. Molt còmic és l'inspector en cap de Palma i la seva xerrameca.

    Les drogues utilitzades com a armes pel govern de torn és una de les tesis de la història aquí explicada. Molt semblant al que figura a la pel-lícula 'Matar al mensajero', on un periodista acusa a la CIA d'introduir crack als barris poblats per ciutadans negres.

    Un llibre d'un deu de nota. Molt recomanable. Més ben dit: imprescindible. El geni del mestre absolut que és Jaume Fuster mereix la seva lectura sense contemplacions.

'El blau pàl-lid de la rosa de paper', Antoni Serra: intriga i entreteniment

    
     
     Molt divertit, molt ben escrit, interessant, amè, àgil... Però desconcertant. Així és el primer llibre de novel-la negra protagonitzat per l'inspector portuguès Celso Mosqueiro, criatura de n'Antoni Serra, apareguda el 1985.

    Les aventures del policia que investiga a Palma, Can Pastilla i Eivissa la mort d'un travesti relacionat amb organitzacions sionistes potser a mans de nazis, són més que entretengudes i dinàmiques, encara que hi ha moments que la trama se m'escapa, amb certes incongruències narratives.

    El final o no l'entenc o no m'hi he fixat gaire en la resta de la narració per a poder païr-ho amb gust. 

Tampoc trob una explicació lògica a l'entrada en acció d'un grup ciminal que s'ofereix per ajudar a Celso en la recerca del ros i prim assassí lligat a l'organització nazi batiada como la Rosa Blava de Paper. 

    O m'acab de creure un surrealista ingrés del poli a la RDA bastant inversemblant.

    En definitiva, cal llegir-se aquest llibre perquè a més de la trama policíaca i de novel-la negra clàssica, hi ha un intens treball més ben filosòfic envers del protagonista, un agent poc convencional, torturat i amic de l'existencialisme més profund. 

    Bona troballa. Ara és fa obligatori de llegir les altres dues obres de Celso Mosqueiro, escrites per Antoni Serra: 'L'arqueòloga va somriure abans de morir' (1986) i 'Espurnes de sang' (1987).

'La mar no sempre tapa', de Sebastià Bennasar: collonuda novel-la policíaca

    
    La veritat és que aquesta obra detectivesca d'en Sebastià Bennasar m'ha enlluernat i sorprès positivament. Mai hagués suposat que el meu poble, Sa Colònia de Sant Jordi, pogués ésser focus d'un brutal assassinat, investigat a mitges entre Jaume Pou, tinent de la Guàrdia Civil de Manacor, i Andreu Julià, periodista de successos d'un diari en català.

    El llibre, 'La mar no sempre tapa', Premi Vila de Lloseta 2011, es llegeix d'una tacada, mentre deixa el cervell aixafat amb un caramull de dades, informacions, filosofia, intriga i llocs meravellosos d'una Illa encara més encisadora.

    No deixa d'estar present l'humor que desnivella la presió d'una investigació sobre una professora universitària brutalment assassinada a la mar després de rebre 17 ganivetades. Potser havia esbrinat l'autor d'un crim queva tenir lloc 60 anys enrera a la plaça de Sóller.

    També és d'agraïr l'afegit cultural i històric que fa l'autor de la Mallorca dels anys 50, poc abans del boom turístic dels bojos 60 quan, per exemple, va viure a El Terreno, Sóller i Pollença un dels millors escriptors de novel-la negra de tots els temps: Chester Himes.

    Precisament, Himes col-laborava el 1954 a una revista de culte i monoritària, editada per Robert Creeley a Banyalbufar, i on también hi participaven Allen Gingsberg, Robert Graves i Ernest Hemingway.

    Com llavors li va dir a Graves la protectora d'en Picasso a París, Gertrude Stein -veïna de la Plaça Gomila durant la II Guerra Mundial-: "Vés a Mallorca, si és que pots resistir el paradís".

    P. S: S'agraeix que l'autor opti per incloure-hi informació d'interés de l'Illa per als lector com és: Cas Patró a Portocolom 'on es menja un dels millos arrossos negres de Mallorca' o del Restaurant Orient -al poble del mateix nom situat a la Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat- on cada mes va amb els seus amic a dinar cabrit (la porcella que cuinen no té res a envejar a la que fan al famossíssim Casa Cándido de Segòvia).

Chester Himes: 'El absurdo de mi vida'

   

La peculiaridad de Chester Himes es que siendo negro odiaba por igual a sus 'hermanos' y a los blancos. Creador de los crápulas detectives de Harlem Ataúd Ed Johnson y Sepulturero Jones, en 1972 escribió un libro, que sin ser de novela negra, es básico. 

    No hay que morir sin leer su Autobiografía en dos tomos: 'La cualidad del sufrimiento' y la genial segunda parte titulada 'El absurdo de mi vida'. 

    En 1954, tras un periplo por Europa con su mujer, aterrizó en Mallorca, entonces una de las regiones más pobres y atrasadas del país (faltaban pocos años para el boom de suecas y demás). Allí decidió vivir en Valldemossa y lo que vio fue algo parecido a lo que George Sand describió en 'Un invierno en Mallorca' publicado un siglo antes.

    Es decir, una sociedad cerrada, rural y racista. No en vano, Himes sería de los primeros ciudadanos negros en visitar la Isla. Por ello, y tras una trifulca con el propietario de la empresa de transporte entre Palma y Valldemossa -en la época era como ahora viajar de punta a punta de la Península- tuvo que encomendarse al sargento de la Guardia Civil, a quien califica de 'buena persona', pero que le aconseja establecerse en otra zona para evitar problemas.

    Y al final acaba en Pollença, un lugar que le maravilla.

    Sin duda, las peripecias narradas por el escritor en su biografía se asemejan, en clave gore, a las que reflejó Hunter S. Thomson en 'El diario del ron'. Himes, desde luego, y a pesar de su durísimo carácter, vivió la vida sin miedo, pretensiones y con valentía.