Enric Vidal és un brètol que tanmateix no és tan pardal com sembla. Capaç de tot a canvi d'uns pocs doblers es fica a una trama de tràfic de diners a fóra, dirigida per un capitost industrial de l'Hospitalet, propietari d'un bordell a la Plaça Reial i cap d'un grup de quinquis molt perillosos. Entre mitges, mentides, assassinats, segrestos, pallices, persecucions...
'De mica en mica s'omple la pica' (1972) -autèntic best-seller- no té res a envejar d'obres cabdals de la novel-la negra com 'Prótesi' o 'Muts i a la gàbia' de n'Andreu Martín. Jaume Fuster va aconseguir una història cent per cent negra amb pinxos, macarres, rics, bòfies... On el misteri i el 'suspens' arriben fins a les darreres pàgines.
L'acció, que mai detura, em recorda alguna de les pel-lícules de Steve MacQueen, potser, 'La huida', un film basat en una història del gran escriptor de novel-la negra Jim Thompson.
Bregues, personatges estranys que fan feina a la barroera nit de Barcelona, dones assassines amb set de venjança, meuques bledes que acaben menjat el terra... tot això barrejat amb vagues de treballadors i tancaments de fàbriques per traslladar els guanys a bancs a Suïssa.
La troballa: l'ús de l'argot criminal i dels baixos fondos barcelonins amb paraules com: guillar, pelar, galifardeus, barrinar el tupí, trinxa...
Sembla mentida que en només 27 anys en Fuster pogués parir aquesta obra mestra de la literatura a Espanya.
